PEER GYNT (Musica per a ombres i orquestra)

Música d’Edvard Grieg (1843-1907) 

Text basat en l’obra teatral homònima de Henrik Ibsen (1828-1906)

 

Escena Zero:

José Zamit: Peer Gynt Merche Aguilar: ombra, Ingrid, Solveig, dona… Pura Marco: ombra, Asa, home flac… Laura Alcacer: ombra, Solveig, Anitra… Begoña Río: ombra, nuvi, dona verda… Luis Forteza: músic Leo de Bari: director del manicomi Fran Tarín: boig hu‐hu Silvia Valero: Gloria Gynt David Galiana: ventríloc

Tono Berti, director d’escena

Inmaculada San Ambrosio, coordinació i ajudant de direcció 

Concha García, vestuari 

Mabel Soriano, maquillatge 

Carlos Molina, realització d’efectes visuals i utilleria 

Cristina Gómez, coreografia 

Marta Mathéu, soprano

 

Orquestra Filharmònica de la Universitat de València

Hilari García, director musical

Disseny d’imatge i vídeo: Xip Multimedia

Utilleria i màscares: Vicente i Fernando 

El Taller Il∙luminació: Calotronik

Escenografia: Fet d’encàrrec

 

Potser es pregunten qui és o què és Peer Gynt. Podríem contestar que Peer és una mescla entre la fantasia del Quixot, la concupiscència de Fastalff, el caos emocional de Hamlet i l'esperit aventurer de Phileas Fogg. Però no és així, Peer és únic, no es construeix com la criatura del Dr. Frankenstein amb retalls d'altres personatges, sinó que deriva originàriament de la genial ploma d'Ibsen. Borges en va escriure: «Gynt és el més irresponsable i el més estimat dels canalles. La il∙lusió del jo el domina. Aspira, escarnit i esquinçat, a l'alt títol d'Emperador de Si Mateix, en un manicomi del Caire, on els dements el coronen com a tal, prostrat en la pols». Qualificar Peer Gynt de fantasiador o desproporcionat, pensar que el seu egoisme a fi d’aconseguir les seues pròpies ambicions està per damunt de totes les coses o altres despropòsits semblants, és no entendre'l, és no comprendre el subtil entramat del drama que va traçar Ibsen per a aquest personatge. Peer és ÚNIC, la mateixa unicitat que, com deia Cortázar, «ens torna a la rajola de vidre on estem immersos tots els dies». Així permanentment tenim consciència de la nostra pròpia unicitat, no per ser diferents dels altres, sinó per ser únics. La fantasia per a Peer no és una força irresistible superior a la moral pròpia o als criteris ètics aliens; la fantasia és el seu refugi on la unicitat es fa visible, es carnalitza. Peer des de la seua Noruega natal emprendrà un viatge pel món, esperonat per la necessitat de fugir del provincianisme i de les dones que habiten les desolades costes del nord d'Europa. Allà deixarà la seua estimada Solvejg que, com una Penélope del segle XIX, cantarà per portarlo de tornada a la cabana. En el seu exòtic viatge s'enfrontarà a una de les més dures proves per a la seua integritat psíquica: el manicomi. L'ego «gynteà», el reconeixement del propi jo, es diluirà en la realitat d'un hospital psiquiàtric del Caire. La seua precipitada tornada a casa provocarà que el seu rostre es reflectisca en el fons de l'olla del Fonedor de Botons: un semidiable que utilitza l'olla de fondre per a crear noves ànimes a partir de les d'aquells que no han estat capaços d'aconseguir ni el cel ni l'infern. La salvació final a tots els seus problemes la trobarà en la falda de Solvejg. O potser no... Deixem que comence l'espectacle.